Entrevista publicada a L’Informatiu
El periodista Sergio Moreno, del diari digital L’Informatiu ens fa un autèntic tercer grau amb motiu de la publicació del nostre nou treball discogràfic, Una amable, una trista, una petita pàtria (Bureo Músiques 2010). Parlem d’algunes de les cançons del CD, sobre el concert que farem a la sala Matisse (València) el dijous, 17 de febrer, en format de banda (guitarra acústica, guitarra elèctrica, violí, baix, bateria i veu) i sobre el panorama de la música en valencià. Si esteu interessats a llegir l’entrevista completa, ací la teniu:
P: Obri el nou disc amb una dedicatòria al periodisme que es practica en l’actualitat: “En els diaris res de nou, tot són històries per a no dormir”… Tan malament ha anat la seua experiència com a columnista?
R: (riu) Precisament L’Informatiu en seria una excepció dins de la norma, perquè ofereix una miqueta més de riquesa i diversitat informativa. La lletra es refereix fonamentalment a les nostres males experiències a Canal Nou. La primera volta ens van censurar a Poble Show, i d’això ja fa una caterva d’anys. Sobretot està el fet que els músics valencians no hi poden presentar el seu treball i els seus videoclips.
P: Fosses del silenci em sembla una de les cançons amb un so més diferenciat al de la resta del disc. L’orquestra i el cor l’impregnen d’un regust èpic. Com van sorgir estos arranjaments?
R: El disseny del disc és quasi com un esborrany, en blanc i negre, perquè volíem plantejar un disc amb molt poqueta cosa, que es pareguera molt al directe. Quasi sempre som Laura Navarro i jo: guitarra i violí de batalla. Però, al final, veient quins temes estàvem tocant i quins eren els arranjaments que demanaven, vam decidir buscar el que realment demanen les cançons. I, per exemple, a Fosses del silenci buscàvem que fóra una cosa molt dramàtica, pel que explica, i el cor sorgeix amb la idea de ser la veu dels oblidats, de la gent que va desaparéixer després de la repressió franquista.
P: No és la primera vegada que dóna veu a aquells que no en tenen. Per exemple, al mateix disc, a 1948 parla de la seua experiència a Palestina, un tema molt dolorós a la lletra, però que, musicalment, resulta el més lluminós de l’àlbum…
R: És una cançó molt fresca, i la veritat és que volíem representar l’essència del que allà vam viure. I és que, malgrat que estan molt fotuts, i pateixen diàriament problemes als checkpoints, no poden controlar la terra i estan clausurats dins la seua pròpia terra com una presó, crida molt l’atenció l’esperança que tenen en els ulls i l’alegria amb què viuen el dia a dia. Aleshores, la cançó diu coses molt dures, però deixa una escletxa oberta a l’esperança, a la fe en el canvi.
P: El dia 17 estrena el disc a València, en un concert solidari amb el Sàhara. Com serà l’actuació? Hi haurà alguna altra presentació?
R: La presentació oficial està prevista el dia 28 de maig a l’Auditori de Torrent, i esperem poder presentar-lo també a València en setembre. El dia 17 actuarem en format de banda, amb dues guitarres, baix, bateria, violí i veu. Estarem acompanyats també d’Òscar Briz o Limbotheque. El periodista Carles Senso ha promogut este acte per recollir material per als refugiats sahrauís.
P: La cançó d’autor és l’estil musical en què més important resulta la lletra i el seu missatge, al menys, tradicionalment… li crea complicacions tractar d’adequar text i música?
R: Açò d’enfrontar-se al paper en blanc és una cosa de cada artista, i a mi és de la manera que m’ix: no saps molt bé fins quan ets músic, escriptor de cançons o poeta, perquè fas versos i la poesia també té eixa part de comptar síl·labes etc. La lletra, evidentment, té un pes predominant al tipus de música que nosaltres fem, perquè naix d’una manera d’entendre el món, d’una vocació de tractar d’explicar aquelles coses que t’han indignat la premsa o aquelles coses que t’han passat personalment i que vols deixar en un testimoni escrit a un pentagrama.
P: Al mateix temps, se sol dir que la cançó d’autor delimita un poc els temes a tractar entre l’amor i allò social… Es pot fugir d’eixe tòpic?
R: Això és un debat al voltant de la cançó d’autor, i sempre se li dóna molt de pes al fet que toquem temes polítics o de compromís social. El cas és que se’ns acusa a nosaltres de ser polítics, quan hi ha grups que sonen a Los 40 Principales i diuen “Te quiero, te echo de menos, cuándo vendrás…”. Eixos grups també fan política, d’alguna manera. El fet de no tocar certs temes significa bandejar una part del món. Per tant, voluntàriament, s’està deixant de banda temes que són obligatoris per a la societat: tots tenim l’obligació d’entrar en política, en el sentit que formem part d’un Estat, i tenim unes responsabilitats i unes obligacions. És el que diu Feliu Ventura: “Si nosaltres fem cançó denúncia, és perquè altres fan cançó renúncia”.
P: Vostè també es posiciona al cartell promocional del festival Barnasants d’enguany. Com va sorgir la idea i per què es va canviar lleugerament el lema original?
R: Amb el festival Barnasants hi ha molt bona sintonia, perquè és un festival que entén molt bé el paper que juga un cantautor, amb la llibertat en la creació que tenen les seues propostes. L’any passat, el cartell del festival era un mapa dels Països Catalans amb la inscripció “Països Valencians”. Tota Barcelona estava empaperada amb això, i va ser un xoc prou fort, ja que deixava sense arguments a tot el secessionisme lingüístic. L’any anterior era un dibuix de Karl Marx, a on deia “No estaba muerto, estaba de parranda”. El seu tipus d’imatge corporativa sempre ha tingut un component reivindicatiu i de canvi social. Enguany, em van proposar aquest homenatge a Woody Guthrie, que tenia eixe missatge escrit a la guitarra, “This machine kills fascists”. El vam traduir al català, perquè tinguera també eixe component de lluita antifeixista, tenint en compte que es compleixen 75 anys del principi de la Guerra Civil. Es tracta d’una versió políticament correcta, per no convidar tampoc a l’assassinat (riu).
P: Com va sorgir l’oportunitat d’obrir un festival tan important com és el Barnasants?
R: L’any passat vam tindre l’oportunitat de participar en la inauguració, perquè Cesk Freixas, que presentava el seu disc, ens va convidar a cantar una cançoneta amb ell -la qual cosa hem retornat enguany-. A Pere Camps, el director, sempre li ha agradat la proposta que fem i de seguida ens va dir que existia eixa possibilitat si hi feia la presentació oficial del disc. Al discurs inaugural del mateix Pere, moltes de les coses que diu estan basades en cançons nostres, perquè van molt en el discurs del festival: no quantifica l’èxit del Barnasants segons la venda d’entrades, sinó en els valors que s’estan creant i en les propostes a les que es dóna visibilitat.
P: Està presentant ja les noves cançons sense que el disc s’haja posat a la venda… Se sap ja quin dia eixirà “oficialment”?
R: Em pareix que a partir del 20 de febrer ja estarà a les botigues, com Fnac o El Corte Inglés, i encara no sé quan estarà a l’Spotify. De moment, estem venent-lo als concerts i es pot escoltar sencer a Myspace.
P: Ara que em parla sobre l’Spotify, què opina vostè sobre este tipus de servei? Hi ha músics que no volen penjar-hi les seues cançons…
R: Al meu parer, ens fan molta falta este tipus d’iniciatives de distribució, tenint en compte la invisibilitat a què ens tenen castigats els mitjans de comunicació: Canal Nou no posa els nostres videoclips, les iniciatives privades d’àmbit estatal, per desgràcia, no assumeixen el català com una llengua pròpia, i tampoc hi tenim espai. Ni tan sols els canals especialitzats com 40 Principales o MTV ens donen eixe espai. Depenem de TV3, de les ràdios catalanes i d’alguna excepció al País Valencià i a les Illes Balears, amb periodistes que s’ho “treballen” molt i amb molta vocació. Aleshores, tot allò que servisca per trencar eixe filtre informatiu que no ens permet ser “massius” i que permeta fer un click i que se’ns puga sentir a l’altra banda del món, fa que molta gent ens puga escoltar i vinga als concerts, que és el que nosaltres volem veritablement. Per a poder dedicar-te professionalment a açò, necessites una seguida de concerts i de públic, i Spotify ha obert una via per botar el filtre dels mitjans. No volem viure dels royalties i dels drets d’autor, sinó poder treballar i fer concerts.
P: Ha tocat al carrer en diverses ocasions, una tradició molt respectada a altres indrets d’Europa i del món, però que està prohibida a la ciutat de València…
R: La quantitat de concerts que tenim compromesos ens complica el tocar al carrer, perquè no hi ha equip de so i es desgasta molt la veu, cosa que no et pots permetre, tenint en compte la quantitat de concerts que hi ha després. Però és una cosa que no he abandonat i que faig quan en tinc l’oportunitat, perquè fa que trenques eixe filtre que comentàvem abans dels mitjans de comunicació. Aleshores, trobes un públic absolutament pur, que no sap què s’hi trobarà allà. No hi ha trampa ni cartró: si els agrada, es queden i tiren una moneda o compren el disc, i si no els agrada, simplement, se’n van. Com deies, a Europa està molt ben vist. Per exemple, a Irlanda van fer la pel·lícula Once, on s’explica la vida d’un músic urbà. També al metro de Barcelona hi ha punts on fer música de manera legal, igual que al metro de Londres, on fan càstings i regulen la qualitat dels músics. És una cosa reglada i normalitzada a altres punts d’Europa. A València, com que volen un tipus de ciutat de postal, de disseny, pensen que la música al carrer perjudica la imatge de jet set que volen donar, la quals cosa és absurda, perquè la gent valora la cultura, i sap que la música al carrer és la manifestació artística més espontània que et pots trobar. No es cobra més que allò que el públic vol, i es dóna llum i color a la ciutat. És absurd omplir-se la boca amb la Ciutat de la Música [el projecte per construir un gran complex dedicat a la música a Benicàssim que la Generalitat va anunciar en 2006 i que es troba en punt mort] i que els carrers estiguen morts, no tinguen músics tocant.
P: Ha sigut un dels màxims representants de la nova fornada de músics en valencià que ha anat sorgint des del canvi de segle… Mirant-ho amb perspectiva, com valora el que s’ha aconseguit fins ara? Què hi queda per fer?
R: Jo crec que hem d’estar molt orgullosos pel creixement exponencial que hem aconseguit. Ençà del 2005, quan va constituir-se el Col·lectiu Ovidi Montllor, la quantitat de discos anuals que s’han produït ha crescut exponencialment. Entre 1999 i 2005, n’hi hagué uns 40. A 2010, a l’última edició dels Premis Ovidi, se’n van presentar 70: en un sol any! Això significa que la producció discogràfica cada dia està més forta. N’hi ha uns 150 grups inscrits [al cens del COM], cada volta hi ha més festivals, més concerts, més públic, més descàrregues, més vendes, el ventall estilístic és més ample… En definitiva, estem en un moment dolcíssim, i l’assignatura pendent per a l’escena és tindre una projecció mediàtica i institucional que li done una sensació de normalitat. Tota esta proposta està feta gràcies a a tots els col·lectius de base, associacions de poble, ateneus populars, entitats culturals, etcètera. Però falta eixa normalitat, perquè el públic existeix, i existeixen les propostes. De fet, som els grups que més projecció tenim dins el panorama valencià: artistes com Miquel Gil o Obrint Pas s’han recorregut mitja Europa. Nosaltres hem estat als Estats Units, a Québec o a Alemanya. Vull dir, que n’hi ha un èxit, tot i que els artistes valencians no són profetes a la seua terra. Tenim, per exemple, la possibilitat d’obrir un festival com el Barnasants a l’Auditori de Barcelona. En canvi, no hem tingut l’opció encara de presentar el treball a l’Auditori de Torrent (encara que sí ho farem en maig) ni al Palau de la Música de València.
SERGIO MORENO
Entrevista publicada al diari digital L’Informatiu (7 de febrer de 2011)
Comparteix Etiquetes
