Hipocresia constitucional
Si aquesta reforma constitucional, exprés i a la carta, tinguera lloc a Veneçuela, avui els portaveus de PP i PSOE estarien donant-nos lliçons morals; i els mitjans de comunicació inundarien els seus titulars amb dues expressions recurrents: “colp d’estat” i “dictadura”.
Si aquesta reforma constitucional, pactada i segellada en un despatx sense finestres, haguera estat ratificada com a carta magna d’Egipte, sense referèndum i d’esquenes a la societat, ara mateix estaríem escoltant planys i descrèdit en les eloqüents rodes de premsa de govern i comparsa: parlarien de “democràcia incipient”, de “pseudo-democràcia” o de “jove estat democràtic”, que és la manera prudent i políticament correcta de dir “de pa sucat amb oli”.
Si aquesta reforma constitucional, impulsada i imposada des d’altes esferes, fóra acatada pel govern d’Argentina, en favor d’una doctrina de xoc econòmica, absolutament indispensable per al desenvolupament nacional i la competivitat en els mercats de bla-bla-bla (sé que a efectes pràctics no va suposar una reforma constitucional, però ens val com a escenari metafòric); PP i PSOE aplaudirien fervorosament des dels seus confortables escons en el Congrés dels Diputats. I si cap a l’any 2001, s’armara la de Dios-es-Cristo amb el Corralito i la gent isquera al carrer amb les cassoles sota el braç, estic ben segur (posaria la mà en el foc, vaja!) que ells (i els altres) mirarien cap a una altra banda i xiularien alguna melodia de distracció: semblarien de sobte el Parlament d’Estocolm, de tan suecs com voldrien fer-se passar…
Li diuen democràcia.
Comparteix Etiquetes
Mira, ara m’he enrabiat molt perquè tens tota la raó amic Pau.
Deixo en aquí aquest poema que també trobareu a relatsencatala.cat i locantich.cat… poseu el títol del poema a google i segur que surt, gràcies.Aviso que és un poema no apte per a ments poc crítiques.
Poema de ràbia acumulada
—————————————-
1
He tirat pel dret
per veure si trobava felicitat,
però la raó de la ment
només em porta judicis tristos
de qui no té cap raó de ser pres.
La mala vida
ens porta records passats
que no s’ajusten a la realitat del nostre avui…
potser si la llum
apagués màfies de negre intens, llavors tindríem un color arrodonit en el contorn dissimulat del tancat a dins les reixes.
2
Haurem de construir el futur,
podrem repassar el passat,
cridarem la llibertat pel nou demà…
s’ha posat malalt el teu somriure
perquè no té sostre ni certesa
la paraula que vols dir-me, tot i sabent
que no fas mal amb el fer poètic i lliure i transgressor i ple de pau.
Cantarem a dins de versos
pels més senzills i humils pensaments… aquells que no fan mal
i tampoc tenen intenció de fer-ne.
3
Com un vòmit volgut
et faig partícip
d’un vers fet a consciència
amb instint assassí
damunt la sentència de l’essència
que s’enfila sense aturar-se
per camins improvisats de bellesa i duresa a parts iguals.
Com un vòmit volgut
et vomito promeses incompletes avui
per fer-les créixer en el demà
que aviat i no massa tard serà futur.
Calla!!
No diguis res!!
Llegeix les improvisacions
sorgides des del més endins de mi…
creua l’esfèrica del Sol
i xuta amb amor la Mare-Terra fins a fer-la més digne i lliure.
4
Corda’t les sabates
i dóna feina als sabaters…
no fos cas que se t’embrutin els galons
i després et quedis pobre sense un euro.
Corda’t els collons
amb cola de fuster, que d’això en tinc per casa
i no fa falta d’esperar res més
perquè si l’olores una mica
et quedaràs ben col·locat i tot.
Calla pels carrers,
no vull sentir cap més parida…
creu-me, jo de tu
faria castells de sorra
damunt del teu esquelet encara fictici,
i ben aviat en sortirà corcada la presó que se’t menjarà la roba i el poder i tot.
I no ho és. I no ho era. #moneoquè