Un nus a la llengua
Que el Tribunal Constitucional esporgara, amb una polèmica sentència (quatre anys de calvari i grans dosis de funambulisme), la reforma de l’Estatut de 2006 aprovada pel Parlament (i per tant, legitimada sensiblement pels ciutadans), va suposar una agressió directa contra la sobirania popular de Catalunya. I en aquest cas, no em referisc a la palesa voluntat cívica d’independència (que també!), sinó al menyspreu i a la bel·ligerància de les institucions judicials espanyoles cap a la maduresa democràtica d’aquest País: va reduir la capacitat decisòria dels catalans i les catalanes a la categoria de paper higiènic, ja sabeu a què em referisc. En resum, nosaltres no ens creiem l’Espanya de les Autonomies, però és que a Madrid tampoc no se la creuen: a què estem jugant, llavors?
Per si fóra poc, el Tribunal Superior de Justíca de Catalunya s’apunta a la festa i dicta una sentència que obliga a desmantellar l’educació pública, a desactivar la immersió lingüística escolar que tan bons resultats havia donat fins ara (sempre es poden millorar molts aspectes, però són innegables els fruits d’integració cultural, creixement d’ús i augment de competències lingüístiques de l’alumnat, que ha afavorit aquest model educatiu). El TSJC ha col·locat la normalització lingüística contra les cordes i ha dinamitat el consens social, acaba de llançar a la paperera tots els esforços invertits en la consolidació d’un sistema avantguardista, que sempre ha suscitat recels i suspicàcies en els sectors més reaccionaris i conservadors de l’Estat Espanyol.
Ara diré una obvietat, una evidència. Crec que les institucions judicials espanyoles s’han convertit (si no és que ho han sigut sempre) en una ferramenta política, una garantia de la sacrosanta unitat d’Espanya, un miratge de llibertat i un simulacre d’estat de dret: són paraules massa grosses, si parem atenció a la recent aprovació de la reforma constitucional, redactada i signada amb la tinta indeleble del Banc Central Europeu, d’esquenes a la ciutadania, pactada i segellada pel bipartidisme monocrom. Els estàndards democràtics internacionals no combreguen amb la manera d’impartir justícia (espere que s’hi perceba el sarcasme) per part d’aquestes polsegoses i cavernícoles institucions, sense oblidar-nos de l’Audiencia Nacional, hereva del Tribunal de Orden Público, un tribunal d’excepció de l’època franquista que s’hauria d’haver desballestat ja fa molts i molts anys.
La desobediència civil en l’eduacació pública és una forma de rebel·lia pacífica i és la garantia de futur de la nostra llengua. Està en la mà dels professors, mestres, directives, pares i mares, consellers, governants, que es preserve una de les nostres senyes d’identitat més fonamentals. Està en perill la nostra cultura i la nostra supervivència com a poble. És el moment de demostrar, amb contundència, que amb el català no s’hi juga i que ningú, a excepció de nosaltres mateixos, no ens podrà dir mai de quina manera hem de governar-nos: l’autodeterminació no es demana, s’exerceix.
Comparteix Etiquetes
Íñigo, gràcies per les teues paraules.
Ningú no ha dit que volem que el castellà desaparega, sinó que l’única garantia perquè el català sobrevisca al procés de substitució lingüística en curs (la romanística internacional observa un procés de fagocitació del català per part del castellà, la llengua dominant), és el model educatiu d’immersió lingüística en català (el que el TSJC vol dinamitar). Els bons resultats pel que fa a integració, coneixement i ús del català en el Principat des de la posada en marxa del model ho avalen. Els alumnes catalans que han estudiat íntegrament en català tenen millors resultats en l’assignatura de castellà que la mitjana de la resta de l’estat, segons les estadístiques. La qual cosa implica que no s’està eliminant ni censurant el castellà ni hi ha cap cacera de bruixes. Al País Valencià, per contra, amb el sistema de línies castellà/valencià és molt més lent aquest reforç de la llengua minoritzada i no garanteix al 100% la demanda: on estan els recursos, si hi ha 125.000 alumnes que volen estudiar en valencià i que la Conselleria d’Educació els ho ha denegat? Això és doble moral, i enganyar a l’opinió pública: el PP promet que sobre el paper es donaran tantes classes de valencià, però després no es contracten els suficients mestres amb domini de la llengua i no s’aporten recursos acadèmics per portar aquestes línies en valencià a terme.
Sóc de Torrent i les institucions públiques valencianes (Conselleria de Cultura, IVM i RTVV) no em donen l’esquena i em bandegen (només) perquè cante en valencià, sinó també perquè hi ha lletres que toquen temes polítics. La censura és més ideològica que lingüística…
Cantant en valencià Obrint Pas ha actuat en Japó, Holanda, Occitània, Palestina, Alemanya, Croàcia i un llarg etcètera. Jo mateix, cantant en valencià, he actuat en Palestina, Panamà, Itàlia, Occitània, França, Alemanya, Suïssa, Portugal… Hi ha una qüestió de prejudicis en la resta de l’estat espanyol (per part de les autonomies que no tenen dues llengües oficials) que obvies i subestimes completament… Ens és més fàcil actuar a l’estranger que en el nostre propi “estat plurinacional” (observe’s el sarcasme).
Salutacions!
no ho entendré mai.
Si el Regne de Valéncia i Aragó junt a Castilla amb molt d’esforç vam conseguir crear Espanya.
¿quines ganes tenim de carregar-mos ho tot?
Soy Iñigo otra vez.
Contestando a vuestros comentarios. Que nadie se enfade, que enseguida saltáis.
Me parece muy bien que se cante en catalán, en valenciano,etc. No me habeis entendido.
Que tiene que ver el querer mantener una lengua con el desear la independencia?
No conozco a muchos que quieran abolir el catalán en cataluña. Sin embargo si que ocurre lo contrario. No os dais cuenta que os empobrecéis. Tenéis la oportunidad de enriqueceros con dos lenguas y no lo quereis. Aqui en la comunidad valenciana no ocurre esto.
Tomad el ejemplo de Serrat, Loquillo, y otros muchos catalanes.
Me dices que es de Torrent. Lo desconocía. Todavía me quedo más sorprendido.
Entiendo perfectamente el catalán, el valenciano, el castellano e incluso el inglés.
No quiero entrar en discusiones políticas porque no nos vamos a convencer unos a otros y no merece la pena.
Un saludo desde Alicante.
Lluís Llach ha cantat sempre en català i, malgrat açò, és força conegut i estimat a França i Llatinoamèrica. Este és un exemple (n’hi ha molts més) que la llengua no tanca fronteres. A Espanya ens fem un tip d’escoltar música anglesa i la majoria no entenem què diuen. Però l’escoltem igualment i ens la descarreguem com sigue i anem als seus concerts… i ens espavilem a traduir les seves cançons per saber què diuen.
Hola Iñigo,
En el teu comentari preguntes: “¿Cómo es que esto se queda en Cataluña? Bé, el cas és que Pau Alabajos no és de Catalunya, sinó del País Valencià (de Torrent; Horta Oest). És a dir, que canta en la llengua de la teva terra. Suposo que no has tingut cap problema per entendre una cançó cantada en la llengua de la teva terra.
Per què trobes tan estrany que el Pau canti en la llengua que va aprendre de petit? És com si un britànic és preguntés per què Joaquín Sabina canta en español. Potser arribaria a més gent cantant en anglès (que també el parla perfectament), però el Sabina canta en la llengua que vol cantar, no en la que el farà més conegut.
Potser el que diu Pau Alabajos en les seves cançons va adreçat -principalment- als valencians i valencianes. Per tant, per a què utilitzar una altra llengua? En tot cas, cadascú és lliure de triar com fa la seva feina, oi? Salut, company.
Bona tarda.
Me llamo Iñigo Sempere, soy de Alicante.
Te escribo estas línea Pau para comentarte que de casualidad haciendo “zapping” en la radio porque se me había ido en la zona donde estaba la recepción de la emisora que normalmente llevo, he escuchado la canción de Avui a la tarda. Era la emisora Icat. He pensado ¡como mola esta canción!. A ver si dicen el nombre de este chico para saber quién es. No lo han dicho pero me he quedado con una frase de la canción para poder buscarla en internet y saber quién eras.
He pensado y pienso ¿cómo que esto no suena más? ¿cómo que esto se queda en Cataluña y no sale?.
Por lo de siempre. Estáis obcecados en aislaros, en separaros, etc. Todo el Mundo tiende a unirse y algunos de vosotros, Menos de los que creéis, queréis separaros del resto. Así os va. Y es una pena porque tienes un gran talento que se queda en allí y que por lo que veo allí se va a quedar. En esa trista patria que llamas. Pues eso ¡Qué triste!.
¿Obcecados en separarnos? Tal vez obcecados en mantener una llengua que amamos y que corre el peligro de desaparecer. Bendita obcecación, ¿no te parece?
Qué pasa con las lenguas? No te gusta la diversidad?
Aprofitem la xarxa per difondre allò que ens identifica com a poble, i per tant, en allò que volem assolir en un futur no massa llunyà… el cert és que si fem bé les coses serem un País a tots els efectes més d’hora que tard,
i a qui no li agradi, doncs que s’ho faci mirar!!
cinc ofrenes per a la terra
————————————-
a la llengua
que batega dins dels cors dels meus companys
a la drecera nova que fem al caminar
a l’esperança eterna
que reposa en els meus peus
a la lluita incansable que practiquem com a rebels
a l’amor… inevitable quan el sentim per tot un país
Gire’m les coses, ara és el moment! Salut i força.
No podria estar més d’acord. és una hora decisiva, cal estar a l’alçada. El respecte i al llibertat es guanyen, fem-nos-en dignes.