Blog | Pau Alabajos

Primavera valenciana

Publicat el 22 de febrer de 2012 | Cap comentari

Està en l’ambient. Es respira. Es nota. Hi ha urgència per canviar les coses, ànsies d’inundar places i carrers. L’inventari de greuges augmenta, la indignació acumulada comença a regolfar. La falta d’escrúpols i la prepotència del Partit Popular és escandalosament flagrant, i als ciutadans i ciutadanes d’aquest País se’ns han unflat els nassos: hem perdut la paciència definitivament. De manera que ens vestim amb roba lleugera, ens posem unes sabates còmodes i ens apoderem dels carrers.

Fem nostra la via pública perquè estem farts dels negocis tèrbols i mangarrufes dels nostres governants. Perquè Gürtel, Brugal, EMARSA i Noós són la punta d’un iceberg de fem, brutícia i corrupció que ens indica fins on arriba l’abast de la metàstasi. Perquè les arques públiques estan buides i no podem pagar les farmàcies ni els proveïdors. Perquè la Generalitat Valenciana es troba en fallida tècnica, hipotecada amb un deute de 63.675 milions d’euros, el pressupost total de quatre anys. Perquè Bernie Ecclestone ens cobra 20 milions cada temporada per albergar la prova de la Fórmula 1 a València, però no n’hi ha diners per a calefacció en escoles i instituts. Perquè hem finançat amb 151 milions d’euros un aeroport sense avions i amb 300.000 euros una escultura hagiogràfica de Carlos Fabra, mentre que paral·lelament ens veiem obligats a retallar la sanitat pública i altres serveis bàsics. Perquè l’arquitecte Santiago Calatrava s’ha embutxacat 15 milions d’euros per dissenyar un projecte de tres gratacels helicoïdals ubicats a la zona de la Ciutat de les Arts i les Ciències que mai no es construiran. Perquè aquestos 15 milions d’euros se sumen als 1238 milions (la xifra posa els pèls de punta!) que ha costat el complex sencer, pressupostat inicialment en 308 milions: això significa un sobre-cost del 300%, uns diners que hauran de pagar amb els seus impostos els fills dels fills dels nostres fills.

Perquè ens bull la sang quan escoltem al nostre Molt Honorable (sic) President Francesc Camps confessar-li “te quiero un huevo” a un mafiós de segona divisió B. Perquè no podem veure els informatius de Canal9 més de cinc minuts seguits sense que ens isca una úlcera d’estómac. Perquè ens entren ganes de boçar quan ens assabentem que MetroValència va alliçonar els tècnics de FGV abans de la seua compareixença en la comissió d’investigació parlamentària de l’accident 3J, amb l’objectiu de persuadir el jutge competent que l’error humà era l’única causa possible de la tragèdia (això en el meu poble es diu mentir i tergiversar per tal de no assumir les responsabilitats de l’accident més greu de la història d’Europa: 43 morts + 47 ferits). Perquè ens cau la cara de vergonya quan el PP de Rita Barberà fa valdre la seua majoria absoluta en l’Ajuntament de València i vota en contra de la retirada dels privilegis a Francisco Franco, que encara és avui dia alcalde honorífic de la ciutat (vos jure que és veritat, podeu consultar les hemeroteques!). Perquè posem el crit en el cel quan assistim a la resposta desproporcionada, la demostració de violència gratuïta i brutalitat policial, que la recent nomenada Delegada de Govern, Paula Sánchez de León, va autoritzar contra alumnes d’entre 12 i 17 anys de l’IES Lluís Vives, que protestaven per les retallades en l’ensenyament públic: quatre dies de colps, insults, detencions il·legals, atemptats contra la llibertat d’expressió i un llarg etcètera d’escopinades a la democràcia, com si haguérem fet un viatge amb una màquina del temps fins a febrer de 1951, amb els grisos repartint llenya i el NO-DO mirant cap a una altra banda.

Però ha arribat un moment que els ciutadans i ciutadanes del País Valencià ens hem cansat, la indignació ens ix per les orelles, estem farts, extremadament farts. I hem decidit prendre els carrers i dir la nostra. Manifestar públicament el nostre descontent, la nostra vergonya, la nostra animadversió cap a aquesta manera de fer política, cap a l’autoritarisme recalcitrant del Partit Popular.

Ja ho va dir Pablo Neruda, “podran tallar les flors però mai la primavera”. Acabem, entre tots, d’una vegada amb aquest hivern llarguíssim i donem la benvinguda a la primavera valenciana.

#PrimaveraValenciana

Publicat el 18 de febrer de 2012 al blog Braços lliures i boques i mans [ara.cat]

Publicat dins de Braços lliures i boques i mans | Etiquetat com a #primaveravalenciana, IES Lluís Vives, MetroValencia, primavera valenciana, retallades, València | Envia un comentari

Hivern a la carretera

Publicat el 14 de novembre de 2011 | 6 comentaris

Afrontem els darrers mesos de 2011 amb moltes ganes: per davant tenim molta carretera i molta manta. Hem presentat el nou disc “Una amable, una trista, una petita pàtria” (Bureo Músiques, 2011) en ciutats i escenaris diversos, però encara teníem algunes assignatures pendents, a les quals volíem posar solució el més prompte possible. Començarem per les comarques del sud: encara no havíem pogut fer cap concert amb el nou CD sota el braç al sud del País i hem programat a l’agenda dues oportunitats: 18 de novembre a Alacant [21h], en un concert organitzat pel CCOM a la Seu de la Universitat d’Alacant dins del cicle “Poesia i Cançó”; i el dia 19 de novembre, compartirem la jornada de reflexió amb dos cracks, els cantautors Cesk Freixas i Andreu Valor. Serà a Cocentaina, en el centre cultural El Teular [19h], amb la formació de quartet de corda. Però encara baixarem més al sud, més enllà de les nostres fronteres: el 21 de novembre [20h] actuarem amb la mateixa formació a Torre del Rico (Múrcia) i a l’endemà [també 20h], repetirem el recital a Jumilla (Múrcia), en el marc dels Circuitos de Música INJUVE 2011. El cap de setmana següent viatjarem fins a Mallorca, ja amb formació minimalista, per realitzar tres actuacions: 25 de novembre a Manacor (Puc Dec’n'festa [00.30h] Organitza: campanya ‘Tenim la paraula: a Mallorca en català!’, impulsada per Endavant-OSAN, en col·laboració amb l’associació juvenil Xítxeros amb empenta), 26 de novembre a Sóller (Can Dulce, [19h] organitzat pel col·lectiu Albaïna) i 28 de novembre a Palma (Can Alcover [20h]. Acte per recordar l’aplicació de Nova Planta a Mallorca el 1715. Organitza: campanya ‘Tenim la paraula: a Mallorca en català!’, impulsada per Endavant-OSAN). I durant la primera quinzena de desembre, agafarem els abrics, les bufandes, els guants i els paraigües i portarem les nostres cançons fins a Euskal Herria (amb tres dates a Deustu, Lasarte i Donostia) i dues dates a Galiza (Santiago i Pontevedra); com a cloenda, una miqueta abans de nadal, volarem fins a Grècia, on realitzarem tres recitals a la ciutat d’Atenes per tal d’acabar l’any amb bon peu.

Publicat dins de General | Etiquetat com a agenda, desembre, euskal herria, galiza, grècia, mallorca, novembre | 6s comentaris

Un nus a la llengua

Publicat el 3 de setembre de 2011 | 10 comentaris

Que el Tribunal Constitucional esporgara, amb una polèmica sentència (quatre anys de calvari i grans dosis de funambulisme), la reforma de l’Estatut de 2006 aprovada pel Parlament (i per tant, legitimada sensiblement pels ciutadans), va suposar una agressió directa contra la sobirania popular de Catalunya. I en aquest cas, no em referisc a la palesa voluntat cívica d’independència (que també!), sinó al menyspreu i a la bel·ligerància de les institucions judicials espanyoles cap a la maduresa democràtica d’aquest País: va reduir la capacitat decisòria dels catalans i les catalanes a la categoria de paper higiènic, ja sabeu a què em referisc. En resum, nosaltres no ens creiem l’Espanya de les Autonomies, però és que a Madrid tampoc no se la creuen: a què estem jugant, llavors?

Per si fóra poc, el Tribunal Superior de Justíca de Catalunya s’apunta a la festa i dicta una sentència que obliga a desmantellar l’educació pública, a desactivar la immersió lingüística escolar que tan bons resultats havia donat fins ara (sempre es poden millorar molts aspectes, però són innegables els fruits d’integració cultural, creixement d’ús i augment de competències lingüístiques de l’alumnat, que ha afavorit aquest model educatiu). El TSJC ha col·locat la normalització lingüística contra les cordes i ha dinamitat el consens social, acaba de llançar a la paperera tots els esforços invertits en la consolidació d’un sistema avantguardista, que sempre ha suscitat recels i suspicàcies en els sectors més reaccionaris i conservadors de l’Estat Espanyol.

Ara diré una obvietat, una evidència. Crec que les institucions judicials espanyoles s’han convertit (si no és que ho han sigut sempre) en una ferramenta política, una garantia de la sacrosanta unitat d’Espanya, un miratge de llibertat i un simulacre d’estat de dret: són paraules massa grosses, si parem atenció a la recent aprovació de la reforma constitucional, redactada i signada amb la tinta indeleble del Banc Central Europeu, d’esquenes a la ciutadania, pactada i segellada pel bipartidisme monocrom. Els estàndards democràtics internacionals no combreguen amb la manera d’impartir justícia (espere que s’hi perceba el sarcasme) per part d’aquestes polsegoses i cavernícoles institucions, sense oblidar-nos de l’Audiencia Nacional, hereva del Tribunal de Orden Público, un tribunal d’excepció de l’època franquista que s’hauria d’haver desballestat ja fa molts i molts anys.

La desobediència civil en l’eduacació pública és una forma de rebel·lia pacífica i és la garantia de futur de la nostra llengua. Està en la mà dels professors, mestres, directives, pares i mares, consellers, governants, que es preserve una de les nostres senyes d’identitat més fonamentals. Està en perill la nostra cultura i la nostra supervivència com a poble. És el moment de demostrar, amb contundència, que amb el català no s’hi juga i que ningú, a excepció de nosaltres mateixos, no ens podrà dir mai de quina manera hem de governar-nos: l’autodeterminació no es demana, s’exerceix.

Publicat dins de General | Etiquetat com a autodeterminació, institucions judicials espanyoles, sentència contra el català, tsjc | 10s comentaris

Hipocresia constitucional

Publicat el 31 d'agost de 2011 | 2 comentaris

Si aquesta reforma constitucional, exprés i a la carta, tinguera lloc a Veneçuela, avui els portaveus de PP i PSOE estarien donant-nos lliçons morals; i els mitjans de comunicació inundarien els seus titulars amb dues expressions recurrents: “colp d’estat” i “dictadura”.

Si aquesta reforma constitucional, pactada i segellada en un despatx sense finestres, haguera estat ratificada com a carta magna d’Egipte, sense referèndum i d’esquenes a la societat, ara mateix estaríem escoltant planys i descrèdit en les eloqüents rodes de premsa de govern i comparsa: parlarien de “democràcia incipient”, de “pseudo-democràcia” o de “jove estat democràtic”, que és la manera prudent i políticament correcta de dir “de pa sucat amb oli”.

Si aquesta reforma constitucional, impulsada i imposada des d’altes esferes, fóra acatada pel govern d’Argentina, en favor d’una doctrina de xoc econòmica, absolutament indispensable per al desenvolupament nacional i la competivitat en els mercats de bla-bla-bla (sé que a efectes pràctics no va suposar una reforma constitucional, però ens val com a escenari metafòric); PP i PSOE aplaudirien fervorosament des dels seus confortables escons en el Congrés dels Diputats. I si cap a l’any 2001, s’armara la de Dios-es-Cristo amb el Corralito i la gent isquera al carrer amb les cassoles sota el braç, estic ben segur (posaria la mà en el foc, vaja!) que ells (i els altres) mirarien cap a una altra banda i xiularien alguna melodia de distracció: semblarien de sobte el Parlament d’Estocolm, de tan suecs com voldrien fer-se passar…

Li diuen democràcia.

Publicat dins de General | Etiquetat com a bipartidisme, deslleialtat, hipocresia, reforma constitucional | 2s comentaris

Souvenir de València

Publicat el 30 d'agost de 2011 | Cap comentari

Recorde caminar agafat de la mà de mon pare, baixant pel carrer Micalet, a l’ombra del campanar homònim. Tinc la imatge serigrafiada en la memòria: em veig accelerant el pas, excitadíssim, fent el trajecte des de la Plaça de la Reina fins a la Plaça Lope de Vega, a través d’un carreronet que dóna a la porta lateral de Santa Caterina. Deixem enrere una orxateria centenària, el rosetó imponent i cerimoniós de la façana de l’església, i l’edifici més estret del món (això diu la llegenda!), caient-se a trossos, descolorit. Els nervis em ballen a l’estómac. Porte una capseta plena de cromos entre les mans. M’aferre a ella amb totes les meues forces: el cartró es deforma lleugerament, la goma elàstica sua amb el contacte de la meua pell. És diumenge de matí. València i la seua llum incommensurable: mai no he sabut què vol dir vertaderament aquesta paraula, no conec el seu significat estricte i em figure que deu sonar hiperbòlica, desmesuradament excessiva a l’oïda de qualsevol. Però trobe que no existeixen adjectius capaços de descriure la llum única d’aquesta ciutat, la seua lluminositat pròpia, indestriable. Sorolla ho sabia; Benlliure també ho sabia; els valencians i les valencianes ho sabem, però procurem guardar el secret.

Entropessem amb conills en caixes de fusta, pardals engabiats, roba de diverses dècades, discos de vinil, ràdios antigues, bicicletes rovellades, andròmines de tota classe, monedes, segells, còmics, llibres de pàgines esgrogueïdes, piles de revistes desfasades, figuretes de porcellana cruelment amputades, sifons i canelobres, cotxes d’scalèxtric que avui definiríem com a vintage, bodegons anònims, vaixelles de colors indesxifrables i cromos, milions i milions de cromos, de qualsevol col·lecció que pugues imaginar-te.

Tothom compra, ven i bescanvia a la Plaça Redona.

Allà vaig aconseguir els tres cromos que em faltaven per a completar l’àlbum de la Lliga Espanyola de Futbol de la temporada 1991-1992: estem parlant dels irrepetibles Luboslav Pènev i Hristo Stòitxkov, jugadors búlgars del València CF i del Barça, respectivament; i del bosnià (aleshores encara amb passaport de la República Federal Socialista de Iugoslàvia) Meho Kodro, davanter de la Reial Societat, que, per alguna raó, durant aquell curs era sense dubte el cromo més difícil de trobar (ben pocs companys de la meua classe el tenien!).

Viatgem en el temps fins al mes d’agost de 2011. Jorge Bellver (PP), regidor d’Urbanisme en l’Ajuntament de València, acaba d’anunciar, amb bombo i platerets, que a partir de l’u de setembre d’enguany començarà la remodelació d’aquesta plaça.

Amb l’habitual llenguatge triomfalista i sense contingut que acostumen a utilitzar els membres de l’equip de govern de Rita Barberà en les seues declaracions, ha qualificat el projecte de “espectacular, ambiciós i respectuós amb el seu entorn”. I ha manifestat que aquestes obres “suposaran la reurbanització de l’espai interior de la plaça i dels accessos, l’eliminació de barreres arquitectòniques, la restauració de la font, la instal·lació de noves parades de venda i una nova coberta, fruit d’un complet estudi que ha unit innovació, funcionalitat i disseny”.

La pregunta òbvia que em formule, abans que cap altra, és com dimonis (per no utilitzar una paraula més malsonant encara) es pretén compaginar el “respecte a l’entorn” arquitectònic propi de la València de 1840 amb “el disseny i la innovació”.

Digueu-me escèptic, però no ho veig gens clar.

Només cal pegar-li una ullada a les reproduccions virtuals que acompanyen la nota de premsa: quan les obres estiguen acabades, aquesta plaça tan entranyable (entranyable per a mi i per a molts valencians i valencianes) s’assemblarà més al rebedor fosterià d’un moderníssim aeroport o sala de congressos, que al paisatge on molta gent ens vam deixar la infantesa.

El model urbanístic de Bellver (i dels seus predecessors en el càrrec) és el d’una ciutat de postal, de cartró-pedra. D’un centre històric de cara a la galeria, de souvenir. Acomodat entre bous, palmitos i vestits de faralaes. D’uns carrers impol·luts, sense màcula, com una figureta de Lladró. Amb la façana lluenta de les Torres de Serrans com a exemple, més blanca que el dia que la inauguraren, ja fa uns quants segles. Sense músics ni mims per les voreres del Carme, no siga cosa que espanten el turisme de qualitat que ha vingut gràcies a la Copa Amèrica i la Fórmula1: visitants que es passegen amb les butxaques plenes de bitllets i inverteixen els seus estalvis en bosses de mà Louis Vuitton, ulleres de sol Rayban i fulards d’Hermès, adquirits directament en els top-manta, amb una semblança increïble als productes originals.

Si des de la regidoria d’Urbanisme pogueren provocar artificialment un terratrèmol que assolara sencer el districte de La Séu i el reduïra a enderrocs, ho farien tranquil·lament, i tornarien a alçar-lo des de zero: evidentment, telefonarien a Santiago Calatrava per encomanar-li l’encàrrec. Ja sabeu: formigó blanc i trencadís, marca de la casa.

Millor serà que no els donem idees.

Publicat dins de General | Etiquetat com a article d'opinió, patrimoni, plaça redona, urbanisme | Envia un comentari

Música en valencià amb interferències

Publicat el 26 d'agost de 2011 | 2 comentaris

En resposta a l’article La música en valenciano enmudece (Burguera), publicat en el diari Las Provincias el 23 d’agost de 2011.

Partim de la base que el valencià i el català són una mateixa llengua amb dos noms homologables. Per tant, no pense entrar en el debat estèril i sense trellat sobre quin és el sexe dels àngels. Considere que el consens de la romanística internacional, els corresponents dictàmens de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i més d’una vintena de sentències judicials han fet ja d’aquesta polèmica una absoluta redundància i una visceral pèrdua de temps. Ho demostra també l’existència innegable d’un desacomplexat mercat cultural compartit entre valencians, catalans i balears, que deixa sense fonament la tesi principal de l’article de Burguera.

Però anem a pams: l’Agència de l’ISMN (International Standard Music Number) és una institució ubicada en el Centro de Documentación de Música y Danza, que pertany al Ministeri de Cultura de l’Estat Espanyol, i que s’encarrega de “registrar aquelles publicacions amb partitures musicals notificades pels editors, independentment del seu suport (paper, electrònic, etc.)”.

Abans de res, el primer que hem de tindre en compte és que no és estrictament obligatòria la inscripció de TOTES les obres en aquest registre, com sí que ocorre, de fet, en el cas dels llibres i el seu corresponent registre bibliogràfic, l’ISBN. Això implica, necessàriament, que les estadístiques que Burguera ha utilitzat per a la seua argumentació ens les hem d’agafar amb pinces. Més encara, si ens assabentem que són els mateixos editors els encarregats de classificar les partitures per criteris lingüístics i que, a més a més, existeix una categoria “multilingüe” en la qual el valencià també apareix representat: segons les dades que directament aporta l’agència de l’ISMN, “de les 211 obres publicades per 15 editorials, 4 són en valencià, 4 en català i 77 multilingües, amb el valencià inclós. Per tant serien 85 obres de 211, un 40,28%” en la nostra llengua.

Però, sobretot, si escric aquest article, és perquè vull desmentir una presumpta davallada de la música feta en valencià durant els últims anys. El periodista de Las Provincias fa una contraposició entre l’eclosió “bestial” dels anys 70 (amb Lluís Miquel, Raimon, Pavesos, Paco Muñoz, Carraixet, Al Tall, Bustamante o Remigi Palmero) i un “pronunciat descens a partir de 2008”, que equivaldria a la darrera fornada de grups i solistes (amb, per exemple, Obrint Pas, La Gossa Sorda, Miquel Gil, Orxata Sound System, Pep Gimeno “Botifarra”, Feliu Ventura i un llarguíssim i injust etèctera).

No puc estar més en desacord amb aquesta tesi: no ens diuen això les engrescadores xifres de les sis darreres convocatòries dels Premis Ovidi Montllor. Des de la primera edició (2005), no ha deixat de créixer exponencialment el nombre de discos publicats, fins a sobrepassar la barrera dels 69 treballs editats (l’edició de 2010).

Si teniu oportunitat, voldria recomanar-vos el llibre La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns, obra de l’imprescindible Josep Vicent Frechina: en aquesta dissertació, publicada per l’AVL, l’autor de Massalfassar explica, de manera exhaustiva, l’excel·lent moment creatiu en el qual es troba actualment l’escena musical autòctona i aporta més dades i estadístiques que contextualitzen l’augment indubtable de la nostra producció discogràfica.

Però encara n’hi ha més arguments, altres indicadors que demostren que la música en valencià gaudeix avui d’una salut de ferro: cada vegada hi ha més públic, cada vegada hi ha més concerts i festivals, cada vegada hi ha més vendes, cada vegada hi ha més descàrregues, cada vegada es publiquen més compilacions, cada vegada hi ha més discogràfiques, cada vegada hi ha més grups i solistes censats en el Catàleg del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM). Associació de Músics i Cantants del País Valencià, cada vegada el ventall estilístic és més ample, cada vegada la presència internacional és major i cada vegada els mitjans de comunicació parlen de nosaltres amb major naturalitat i coneixença.

No obstant, i amb la voluntat de ser el més constructius possible, haurem de fer una miqueta d’autocrítica i convindrem que de l’article La música en valenciano enmudece es desprén un fet indiscutible i ben il·lustratiu: encara n’hi ha interferències a resoldre. Constatem encara certs prejudicis, per part d’un sector importantíssim de la societat valenciana, cap a la nostra llengua com a vehicle d’expressió cultural de primera magnitud i, per tant, hem de seguir treballant per tal d’aconseguir una major (i millor) visibilització mediàtica, una de les nostres assignatures pendents.

Seguirem sintonitzant.

Publicat dins de General | Etiquetat com a article, burguera, interferències, las provincias, música en valencià | 2s comentaris

Normalitat democràtica

Publicat el 12 d'agost de 2011 | 3 comentaris

Impunitat. Aquesta és la paraula que em ve al cap quan recorde les darreres agressions feixistes que s’han produït al País Valencià. Fa cosa d’un mes, un grup d’energúmens entraren a la sala d’actes de l’FNAC Sant Agustí de València i rebentaren la presentació d’un llibre, Noves glòries a Espanya, un assaig del sociòleg Vicent Flor sobre anticatalanisme i identitat valenciana. Els troglodites llançaren cadires al públic assistent i als ponents que participaven en la taula redona, entre els quals es trobava la diputada a les Corts Valencianes Mònica Oltra, el periodista JJ Pérez Benlloch i l’editor Vicent Olmos. No contents amb la seua proesa, els mateixos mil-homes es dedicaren a cremar, literalment, alguns exemplars del llibre en qüestió. L’episodi fa pensar en les èpoques més obscures de la història europea, quan exercir la llibertat d’expressió i de pensament podia posar en perill la teua integritat física i les idees divergents acabaven reduïdes a cendra.

Es tracta d’una agressió més, que se suma als centenars i centenars d’atacs de caràcter feixista registrats en l’informe Raxen: un document promogut per l’ONG Movimiento contra la Intolerancia que recull totes les agressions relacionades amb la xenofòbia i la intolerància que es produeixen cada any a l’Estat Espanyol. El capítol del País Valencià és, sense dubte, el més escandalós. Som els primers de la llista, els líders d’un rànquing amb dubtosa honorabilitat. Aquest informe parla de pallisses a immigrants, de pintades i destrosses en locals d’entitats i associacions progressistes, d’artefactes explosius en seus de partits polítics d’esquerres, d’intimidació i de violència. Parla també d’enaltiment dels valors del nazisme, de debats amb la presència de membres fundadors del Klu Klux Klan, de presentacions de llibres que fan revisionisme de l’Holocaust i de manifestacions de caràcter inequívocament racista.

Recorde que Ricardo Peralta, Delegat del Govern en aquell moment, de cara a la premsa va utilitzar les paraules “normalitat democràtica” per a traure ferro a una manifestació convocada per España2000 el novembre de 2010 amb el lema “Limpiemos Benimaclet”, una clara al·lusió al col·lectiu d’immigrants del barri, una autèntica provocació i una demostració de força: el partit d’extrema dreta havia organitzat una mobilització en un dels districtes amb més immigració i teixit associatiu d’esquerres de la ciutat, i el Delegat del Govern es va limitar a enviar la policia nacional perquè recomanara als botiguers que baixaren les persianes dels seus establiments i que es prengueren el dia lliure, mentre els feixistes es passejaven tranquil·lament per places i carrers, sense problemes. La policia els va explicar als botiguers que els manifestants eren perillosos i que, per tant, no podien garantir al 100% la seua seguretat: aleshores, per què es va permetre una manifestació d’aquesta naturalesa?

El passat 29 de juliol, durant la corresponent sessió plenària, l’Ajuntament de València va rebutjar la proposta presentada per Coalició Compromís de retirar l’alcaldia honorífica a Franco (sí, sí, senyores i senyors, en ple segle XXI el dictador encara és alcalde honorífic de la ciutat i ho serà, com a mínim, quatre anys més!). La majoria absoluta del Partit Popular, encapçalat per l’alcaldessa Rita Barberà, va ser suficient per perpetuar els privilegis del Generalísimo, tres dècades després de la seua mort. Si ens parem a reflexionar, ens adonarem de la gravetat dels fets: un dels dos partits majoritaris de l’Estat Espanyol encara no ha trencat definitivament amb l’herència de repressió i censura que va suposar el Franquisme. Al si del PP encara hi ha gent que creu que es legítim obtindre rèdit electoral de la xenofòbia i de la nostàlgia feixista, la qual cosa significa assumir una part dels postulats d’aquest tipus d’ideologia. Si algú es pregunta per què Plataforma per Catalunya va traure 67 regidors en les darreres eleccions autonòmiques en el Principat i, en canvi, en el País Valencià tots els regidors d’ultradreta sumats no en fan més de catorze (10, Coalició Valenciana; 4, España2000; 0, Falange Española; 0, Alianza Nacional; 0, Democracia Nacional), tot i la intensa activitat extremista que comentàvem adés, la resposta és que el Partit Popular ha deixat els feixistes sense espai polític, assumint parcialment el seu discurs i usurpant-los l’electorat.

Observant la immunitat i la permissivitat de què gaudeix actualment l’extrema dreta a casa nostra, us semblaria molt descabellat que aquesta escalada de crispació i violència sense control acabe tenint un final tràgic? El clima d’impunitat és propici i ningú a les institucions valencianes (ni tampoc a la Delegació de Govern) sembla posar el crit en el cel en constatar els claríssims símptomes de recessió democràtica que es comptabilitzen, de manera quotidiana, en el nostre territori. ¿Significa això que encara no hem aprés la lliçó? ¿Haurem d’esperar a que es produïsca un drama com el d’Oslo per a buscar solucions dràstiques? ¿Caldrà lamentar la pèrdua de vides humanes abans d’eradicar el feixisme d’una vegada per totes?

Pau Alabajos

Article publicat al diari Levante EMV el dia 12 d’agost de 2011

Publicat dins de General | Etiquetat com a article, extrema dreta, feixisme, impunitat, levante emv, opinió | 3s comentaris

Ajornat el concert del Palau de la Música de València

Publicat el 17 de juliol de 2011 | Cap comentari

Des del Palau de la Música de València ens comuniquen que, com a conseqüència d’unes obres de remodelació en la sala Joaquín Rodrigo, haurem d’ajornar forçosament el concert-homenatge a Vicent Andrés Estellés que teníem previst per als dies 3 i 4 de setembre de 2011 en companyia d’una orquestra simfònica i diversos col·laboradors i col·laboradores del món de la cultura i el periodisme, que anaven a llegir alguns versos del poeta de Burjassot. El propòsit d’aquesta actuació era presentar en directe a València el nostre nou treball discogràfic, “Una amable, una trista, una petita pàtria” (que pren el títol del primer vers de “Coral Romput”, un dels llibres més destacats d’Estellés). El concert s’ajorna previsiblement fins a l’any 2012: ja us anirem donant més informació, a mesura que tanquem una nova data i les entrades es posen a la venda.

Així mateix, aprofitem per a fer-nos ressò de la crida de l’escriptor Josep Lozano perquè en pobles i comarques s’organitzen actes d’homenatge a Vicent Andrés Estellés amb motiu de la commemoració del seu natalici, el dia 4 de setembre de 1922.

2a CRIDA FESTA ESTELLÉS

El 14 de juliol de 2010 es publicava a Infomigjorn, revista virtual que dirigeix Eugeni S. Reig, una carta de convit adreçada a tothom, amb la proposta de celebrar la Festa Vicent Andrés Estellés (que nasqué a Burjassot el 4 de setembre de 1922). La proposta suggeria fer-la en les primers divendres o dissabtes del mes de setembre, on entrara un plat típic de la nostra gastronomia, un bon vi de la terra i la lectura de poemes de Vicent Andrés Estellés, de manera semblant a com fan els escocesos –des de fa ja més de dos-cents anys– cada 25 de gener, per celebrar el naixement del poeta en llengua escocesa Robert Burns (1759-1796). Amb l’objecte d’instituir una celebració, de crear un nou recurs amb què cohesionar la gent progressista, promocionar la nostra autoestima i defensar la nostra cultura i llengua d’una manera festiva i popular.

El resultat va ser prou engrescador, ja que Primera Festa Estellés va celebrar-se –i no voldria deixar-me’n cap, ni de pobles ni de col·laboradors– al llarg del mes de setembre proppassat, i en alguns pobles en octubre i fins i tot novembre, amb sopars, dinars, recitals o itineraris poètics a: Alboraia, Alaquàs, Alginet, Barcelona, Benaguasil, Benicarló, Benimaclet, Benimodo, Burjassot, Canals, Cocentaina, Cullera, Dénia, Elx, Gandia, Guardamar, la Nucia, Manuel, Montserrat dels Alcalans, Otos, Picanya, Sant Joan d’Alacant, Sueca, Teulada, Torrent, València, Vandellós, Vilamarxant, Vic i Xàtiva.

Van participar, en les diverses celebracions, el partit Socialista, a través dels ajuntaments de Montserrat i Picanya; el Bloc Nacionalista, a través de la Fundació Valencianista i Demòcrata Josep Lluís Blasco, a Alginet, Dénia i Sant Joan d’Alacant; la Fundació Manuel Viusà, a Vic; Espai País Valencià, a Barcelona; el Centre d’Estudis de la Vall, a Vandellós i el Centre d’Estudis del Camp de Túria, a Benaguasil. I associacions com la Pebrella, a Canals; la Bellota, a Manuel; el Tempir, a Elx; la Gola, a Guardamar; el Safranar, a Torrent; Rodonors Invictes, a Vinaròs; Festes Majors Autogestionades, a Alboraia; la Plataforma d’Entitats Cíviques, a Benimaclet; el Grup de Teatre la Bicicleta, a Xàtiva; Acció Cultural, a València, i la Bassot, a Burjassot.

Hi van col·laborar escriptors i poetes, a vegades com a organitzadors, presentant l’acte o com rapsodes: Francesc Arnau i Chinchilla, Núria Cadenes, Manel R. Castelló, Isidre Crespo, Ruben Luzón, Antoni Martínez Revert, Jaume Pérez Muntaner, Vicent Nàcher, Alfons Navarrete, Antoni Prats, Lluís Roda, Andreu Salou, Antoni Torrenyo i Francesc Viadel.

També van donar-li suport i van col·laborar cantautors, com ara Miquel Pujadó i Olga Suàrez, el grup Confiteor, Feliu Ventura, Pau Alabajos, Pep Botifarra, Àlvar Carpi, Rafa Xambó i Xavi Sarrià; com també músics: Antoni Lloret, oboista; Josep Devesa, percussionista, amb la marimba, i Ivan Balaguer i Marc Donate amb el violoncel.

Hi van fer-se ressó de la Festa els diaris Levante-EMV i El País, així com el setmanari El Temps. Els internautes també es van unir a la celebració i 250 blocs –la llista va figurar al bloc Raons que rimen– van penjar un poema o un comentari el dia 4 de setembre en honor al “fill del forner que feia versos”.

Com anècdotes podríem citar que a Xàtiva va llegir el poema Els amants una peruana, a Guardamar una escocesa, que a Benimodo va participar la filla del poeta i a Burjassot el fill.

Festa que esperem que enguany, el 2011, se celebre en molts pobles del nostre àmbit lingüístic. A hores d’ara, i si no hi ha canvis de data, sabem, amb plena certesa, que se celebrarà a l’Alcúdia el 9 de setembre; Alginet el dia 2, i a Cullera i a Manuel el dia 3.

Per tant us encoratge a que la celebreu amb els mitjans que tingueu, molts o pocs, per tal de consolidar la instauració d’un referent cultural, d’una celebració de la poesia, popular, festiva: una festa nostra. Una festa per honorar un dels nostres màxims poetes.

D’altra banda, també m’agradaria, si aneu a fer-la, que m’ho comunicareu, per tal de donar-li la més amplia difusió. Salutacions.

Josep Lozano (12/07/2011)

Publicat dins de General | Etiquetat com a FESTA ESTELLÉS, PALAU DE LA MÚSICA DE VALÈNCIA, PRESENTACIÓ NOU DISC | Envia un comentari

Sessió de fotos a Shanghai

Publicat el 27 de juny de 2011 | Cap comentari

Anit estava repassant les entrades antigues del blog i em vaig adonar que, més enllà d’algun comentari breu en algun article, no us havia explicat encara la sessió de fotos que el fotògraf denier Xepo WS em va fer a Shanghai. Sí, sí, en la Xina Popular….

Ací us transcric un text que va escriure en el seu blog sobre la meua visita i us penge un enllaç perquè pogueu veure algunes fotografies més de les que em va traure, i un enllaç a més fotografies del seu treball:

Pau va arribar a Shanghai al Desembre 2010. Mentre ell lluitava contra el seu Jet Lag, ens aventurarem a visitar la ciutat amb els taxistes xinesos. Estiguérem en distints barris, li contarem històries mítiques de Shanghai i anal·litzarem els costums xinesos, que tant allunyen les nostres cultures.

I entre tant parlarem sobre la situació política de l’estimada terreta, dels amics comuns i de la gravació del nou disc.

Una imatge que represente un disc, una persona… les experiències acumulades en els viatges i els sentiments que omplen el cos: l’amor i el respecte a la vida, el odi i la ràbia en contra a la indiferència, la ignorància i la manipulació. Quina és aquesta imatge? Una cara? Uns ulls? També ho és el cos. També ho és una atmosfera, un ambient.

Publicat dins de General | Etiquetat com a fotos, shanghai, xepo ws | Envia un comentari

Avui, concert en directe a Radio3

Publicat el 8 de juny de 2011 | 4 comentaris

Aquesta vesprada, a partir de les 19h, el programa Discópolis de Radio3-RNE, conduït per José Miguel López, emetrà en directe (per a tot l’estat!) el concert que férem el dia 27 de gener de 2011 en l’Auditori de Barcelona, inaugurant el prestigiós festival de cançó Barnasants. Sembla que ha passat una eternitat des que presentàrem per primera vegada en directe el nostre nou disc, Una amable, una trista, una petita pàtria. Podreu escoltar les cançons del nou treball i algunes dels anteriors repertoris, adaptades a una formació de luxe: bateria, baix elèctric, guitarra elèctrica i guitarra acústica, violoncello, viola, dos violins i veu!

Publicat dins de General | Etiquetat com a auditori de barcelona, barnsants, concert, discopolis, radio 3 | 4s comentaris